El senyor Tajadura és professor titular de Dret Constitucional a la Universitat del País Basc.
El dia 23 de novembre, vespra de les eleccions legislatives, al Marroc, ha publicat a EL PAÍS un article titulat “Transición política en Marruecos“, que, en realitat és un panegíric de la posició marroquina en el contenciós del Sàhara Occidental.
Un article que, si em seguiu, tractaré d’analitzar.
En primer lloc, aquest article, pel seu títol, fa pensar en una anàlisi de la situació política marroquina. Però, que ens decep aviat en confondre termes. De fet, la meitat de l’article és dedicat a analitzar els canvis que s’han produït al Marroc, i l’altra meitat està dedicada a parlar del Sàhara Occidental.I, ací tenim el primer engany. El Sàhara Occidental no és el Marroc. encara que, actualment, estiga sotmés, per la força de les armes i per la passivitat de la comunitat internacional. Passivitat, que en alguns casos és complicitat activa. Com en el cas de França o Espanya.
Les eleccions de divendres 25, convocades, també, al territori ocupat del Sàhara Occidental són contràries a la legalitat internacional. I el senyor Tajadura no contempla, en cap moment, aquesta violació en la seua anàlisi.
Però passem al cos de l’article.
En primer lloc valora en positiu, per contrast amb la violència que s’està produint a Sïria, i la que s’ha produït a Líbia, el procés democratitzador que s’està produint al Marroc.
Això és una ofensa a la intel·ligència, quan, si bé és cert que la violència en d’altres latituds del món àrab és molt cruel, vol fer-nos pensar que ací, al Marroc, s’està produint una transició de manera pacífica. El senyor Tajadura oblida els fets d’Gdeim Iziq, i d’altres actes de repressió que s’han produït al Marroc. I també oblida l’onada de repressió que ja dura des de l’època del rei anterior, Hassan II, i que, ara, lluny de suavitzar-se, continua en actiu. Amb una intensitat més baixa, és cert que a d’altres llocs, però violència, que pot ser titllada de genocidi.
A continuació trobem un panegíric de les reformes constitucionals efectuades ara fa uns mesos. Ens diu que no podem exigir fruits avançats; però que aquesta reforma ha de conduir a la instauració d’una monarquia constitucional homologable a les europees. Ho sent, però, en aquest punt és més fàcil creure en les prediccions dels futuròlegs de la tele que en això. I el mateix autor de l’article ens en dóna els arguments: la monarquia continua blindada -diu ell mateix-; el monarca continua mantenint el dret a declarar l’estat d’excepcionalitat, que pot ser l’excusa per continuar fent el que el rei “considere millor”. I continua retentint no poques “responsabilitats”.
El rei del Marroc està obligat a acceptar el veredicte de les urnes. Però, quina credibilitat ens poden donar unes eleccions en un país amb tanta tradició de resultats “extraordinaris”. Com ara els resultats del referèndum sobre la reforma constitucional, que van ser posats en qüestió per observadors internacionals, i per qualsevol que tinguera dos dits de front. Un 98% de vots afirmatius a la reforma. en un país que té un 50% d’analfabets! Qui havia llegit, i entés, el nou text constitucional?
I, quin problema tindrà el Comanador dels creients en nomenar un president de govern islamista?
La segona part de l’article és dedicada, en essència a ponderar la bonior de la solució (redactada a la Moncloa de ZP) del pla d’autonomia per al Sàhara Occidental.
I afirmar que Espanya s’hauria d’implicar activament en el suport a la democratització del Marroc. Cap problema; però, la democratització del Marroc no és incompatible amb l’acompliment dels deures que té amb el Sàhara Occidental i el seu poble, que encara són una colònia espanyola per descolonitzar.
El rei Borbó hauria d’acomplir allò que va prometre als sahrauís l’any 1975. No abandonar-los.
El senyor Tajadura afirma que la transició a la democràcia, al Marroc, permetrà resoldre “de l’única forma realista possible” el contenciós del Sàhara!
Sembla que en Dret Constitucional, no és realista demanar l’opinió al poble! Els referèndums no són realistes?
I, després de fer una breu introducció a l’origen del conflicte, el professor, planteja que, com que la situació actual no és la de 1975, quan Espanya va abandonar el territori de la seua colònia, ara cal plantejar l’assumpte del Sàhara en torn a dos principis, el del realisme i el de la justícia. Per resoldre que no són incompatibles, ja que, si bé els sahrauís tenen el dret “reconegut per l’ordenament jurídic internacional” i, “com que el més important és garantir unes condicions de vida dignes i el respecte als drets fonamentals dels habitants del Sàhara” -com diu el mateix professor, aquests poden veure exercit el seu dret d’autodeterminació a través d’una “ampla autonomia” dins del marc d’un Marroc democràtic i descentralitzat.
El senyor Tajadura té tota la raó del món. En cas, però, que els sahrauís així ho hagueren decidit en un referèndum lliure i democràtic. Però, ací, ni en l’article del professor de la UPB, no apareix, en cap moment, la més mínima referència a la realització d’aquesta consulta democràtica.
Hem de pensar que no és realista ni justa la convocatòria d’un referèndum?
A continuació, per reblar el clau, afirma que un estat independent conformat per unes tres-centes mil persones, en un territori de dos-cents cinquanta mil kilòmetres no és viable. I en dóna dos motius. El primer que són massa poqueta gent. Com si Andorra, per posar un cas, tinguera una població de milions de persones! Els andorrans no arriben a ser cent mil persones.
L’altre motiu és la baixa densitat de població. L’estat algerià és un altre exemple, ben proper d’un estat amb una molt baixa densitat de població que no és un estat fallit.
El segon motiu per negar la viabilitat d’un estat tan poc densament poblat és que el territori despoblat seria base de les cel·lules terroristes d’Al Qaeda. I, què hem de fer, repoblar tot el desert? Els països com Algèria, Líbia, Tunísia, Egipte, per no eixir de l’àrea, tenen milers i milers de quilòmetres quadrats de desert deshabitats. I, d’altra banda, el Marroc, tan poblat! és seu de grups terroristes, com ho demostren, dissortadament, els atemptats que ha patit darrerament. I, en llocs tan densament poblats com Madrid, o Londres, també són seu de cel·lules terroristes.
Senyor Tajadura, aquestes idees són pellerofa argumental!
Però, a més, el senyor Tajadura juga amb les xifres de manera tendenciosa. D’una banda, en quin cens es basa per establir en tres-cent mil els sahrauís existents? D’una altra banda, vosté creu que els marroquins que actualment viuen als territoris ocupats se’n tornarien ràpidament al seu Regne si la República sahrauí fóra proclamada al Sàhara?
Li ho dic, perquè el mateix Hassan II estava convençut que molts dels seus colons marroquins haurien votat a favor de la independència del Sàhara, i per això va boicotejar la realització del referèndum, malgrat comptar amb una proporció de set marroquins per cada sahrauí.
Finalment, l’article “analitza” la proposta marroquina de l’autonomia. I afirma que, des de la perspectiva del “federalisme comparat” és una proposta homologable a l’existent en d’altres estats, i fa referència a les autonomies espanyoles. Ni més ni menys! Ara resultarà que les autonomies espanyoles són més federalistes que els Landers alemanys, o que els Estats Units de Nord-amèrica, o dels de Mèxic, o Canadà!
Deixant de banda la qualitat del sistema autonòmic espanyol, algú pot, seriosament, esperar un sistema de dret en una dictadura com la que, amb la nova constitució i tot, és el Marroc?
Per acabar, aquest article de reflexió sobre la transició política al Marroc acaba concloent que la fórmula de l’autonomia és plausible i que la bondat suprema del Marroc està disposada a valorar-la i a integrar-la en la seua constitució!
Senyor Tajadura, no podem oblidar quin és el quid de la qüestió. Els sahrauís no s’han pronunciat sobre aquest regal de déu que se’ls pretén encolomar.
Els absolutistes il·lustrats són cosa del passat, i els que queden seran agranats pel vent de la primavera, de l’àrab i de les altres.
És trist comprovar que encara hi ha intel·lectuals que donen crèdit a aquest monarques il·lustrats, i a la seua cohort de seguidors.
Salvador Pallarès-Garí
President d’ACAPS La Safor