Que Ainhoa, Enric i Rosella tornen a casa sans i estalvis

Les primeres víctimes del segrest són els cooperants i els ferits. Amb ells està el nostre pensament i la nostra solidaritat.
Però, aquest segrest, dissortadament, en té més, de víctimes.
Els mateixos refugiats sahrauís, que depenen en gran mesura, bàsicament, de la cooperació internacional, en són les altres víctimes.
No podem oblidar la situació geopolítica del territori. Centenars de milers de sahrauís viuen, des de fa trenta-sis anys, refugiats en campaments per culpa de la guerra d’ocupació que va provocar la invasió del territori de la colònia espanyola del Sàhara.
La pregunta que hi ha en boca de tots és, per què ocorren aquests fets? Per què es revolten contra uns cooperants que estan allà per ajudar?
Crec que aquesta pregunta no és en la bona direcció. En primer lloc, perquè ignora l’heterogeneïtat del món àrab, del món musulmà. Per una bona anàlisi del cas cal tindre present les particularitats de cada lloc, de cada col·lectiu.
Per respondre aquella pregunta cal posar-se en la pell, en la ment dels segrestadors. I, de fer-ho, arribem a la conclusió que, si els integristes tenen com a objectiu preservar la seua cultura i el seu món de les “agressions” occidentals, i els cooperants, que vénen del món occidental, cristià, són considerats un perill. No estic, certament, tractant de justificar res. Sinó tractant d’entendre alguns perquès.
La pregunta clau, per entendre què hi ha darrere dels segrestadors, és a qui beneficia aquesta acció. I, en primer lloc els beneficiaris són ells mateixos: obtenen propaganda, es parla d’ells, i, potser, els representarà una font d’ingressos.
Però, en la particularitat que caracteritza el cas del Sàhara, no podem oblidar que els campaments de refugiats són un dels pilars importants de la resistència sahrauí. Una resistència que dura ja trenta-sis anys, i que reclama, en definitiva, que s’apliquen les resolucions de l’ONU i que es convoque el referèndum d’autodeterminació al Sàhara Occidental.
És curiós com els segrestadors han anat a refugiar-se a Mali, un país de l’òrbita francesa que, com el Marroc,  tampoc no és cap exemple de “liberté, égalité, fraternité“.
La metròpoli, França, té, és ben sabut, relacions dolentes amb l’antiga colònia Algèria, i bones amb la resta de països de l’antiga “Àfrica Occidental Francesa”. Els serveis secrets francesos no poden ser ignorants de tot allò que ocorre a països com Mali, el Marroc, o Mauritània. De fet, és ben sabut que aquests estan, fins i tot, infiltrats per membres de l’espionatge francés.
Els campaments de refugiats sahrauís d’Algèria han rebut un colp molt dur amb aquest segrest. Eren, són, un lloc tranquil, on, ni el mateix president de la RASD, la república sahrauí, no porta escorta.
Però, amb aquest colp, l’objectiu últim -no dels terroristes que l’han executat, sinó els autors intel·lectuals, i d’altres còmplices-  és el de bloquejar els canals d’ajuda humanitària que, a través de les associacions, les famílies… abasteixen la població d’un suport important. No només econòmic. Aquest colp és molt més contra la resistència sahrauí, que se sustenta, en molt gran mesura en els canals, diguem-ne particulars, d’ajut. Amb la por que es pot instal·lar en les famílies acollidores, en molts cooperants,… es veurà reduït, en gran manera, la riuada d’ajuda particular. Projectes culturals com el FisSáhara, Art Tifariti, Sáhara Marathon… es poden veure obstaculitzats per la por, legítima, provocada per una inseguretat
Si el destí és qualificat de perillós, de no recomanable, o simplement, la gent pren por a anar-hi, el mant de silencia que pesa sobre el poble sahrauí es farà més pesat, més espés.
En aquest cas no és de descartar la presència, intel·lectual com a mínim, dels serveis secrets marroquins.
Una altra dada que cal tenir en compte és la del nom. Sota la franquícia d’AQMI s’aixopluguen grups de la més diversa consideració. És una marca que saben que “impressiona” els occidentals. Són grups de malfactors, terroristes, bandes armades que “justifiquen” les seues accions amb el paraigües de l’islamisme.
Finalment, no podem oblidar que els responsables que les coses hagen arribat on són, es troben en l’occident “segur”. Són els responsables dels diferents governs espanyols que no han fet el que calia per resoldre la situació. Ara faran mans i mànegues per resoldre el conflicte creat pel segrest. Però, de ben segur que no arribaran al moll de l’os. Es quedaran, com sempre, en les branques, i afegiran, per a més INRI, els campaments de refugiats sahrauís en el llistat de llocs del món on no és recomanable anar.

Una palada més d’arena per tapar, sense resoldre, el problema del Sàhara.
Salvador Pallarès-Garí
President d’ACAPS La Safor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *