Comentaris a l’entrevista al primer ministre marroquí

El diari espanyol EL PAÍS ha publicat, fa un parell de dies, aquesta entrevista al senyor Abdelilà Benkiran, el primer ministre actual del Marroc.
Les seues respostes sobre diferents aspectes de l’actualitat, al Marroc i a la zona del Magreb són ben transparents. No cal llegir entre línies.
En primer lloc qualifica de primavera àrab allò que ha ocorregut al seu país, el procés que ha acabat amb uns retocs a la constitució marroquina. Una primavera, diu, basada en l’estabilitat, en la monarquia.
És curiosa la retòrica del poder en boca de polítics que han estat -ell i el seu partit-, com ell mateix diu, maltractats pel poder marroquí (el makhzen, que no cita ell directament).
Un partit, el seu, que no va participar en les marxes del “20 de febrer”, és a dir, que no feia costat a les reclamacions d’aquella primavera àrab marroquina que tant pondera (potser, és que la seua primavera àrab és la que va fer el mateix rei del Marroc). I no ho feia, justifica, perquè era perillós fer caure el poder, el règim, la (santa) monarquia marroquina. Tal i com s’estava produint en d’altres països del seu entorn. Que un polític democràtic (?) afirme que és perillós fer caure dictadors diu molt de la seua línia de pensament. No?
I passa a lloar la reforma de la constitució atorgada pel rei Mohamed VI, perquè ha permés –diu- que el seu partit guanyara les eleccions! I poguera arribar al govern (cosa que, al Marroc, no eren sinònims). Però, ara, arribar al govern no és estar en el poder, només dirigir el govern.
Curioses matisacions de la via marroquina de la democràcia!
I és que, continua, ells tenen una part del poder, l’altra la té el rei, amb qui treballen! I, de quin tipus de direcció del govern es tracta, doncs?
Al Marroc, el cap del govern té un poder; però, Sa Majestat –continua dient- és el cap suprem del poder. Ah! Cap suprem no és dictador. És clar, com que el rei del Marroc és un descendent del Profeta, i que el règim és equiparable a una teocràcia, no estem parlant de qualsevol dictador infidel, no creient!
No cal inquirir-se sobre les àrees de poder que controla el rei i les que deixa en mans del govern que ha eixit de les eleccions. Al Marroc hi ha determinats temes que són considerats de sobirania, que no són delegats al “poder popular”. I això continua sent així en la nova constitució marroquina post primavera àrab. Però, ara, el mateix primer ministre confessa que el rei mana sobre tot. El rei intervé en les decisions del govern. Això, sí, el rei és molt amable amb mi, diu. Com no? Amb una actitud tan submisa, tan de súbdit agraït a qui li han permés d’arribar, formalment, al govern!
El Marroc, diu més avant, és un país on no hi ha diferència entre el palau i l’església (supose que l’original dirà la mesquita; però, entenem la religió). Per això les mesquites, com la de Hassan II, el pare de l’actual rei, és tan sumptuosa i va ser pagada amb les aportacions “populars” i “voluntàries” del poble marroquí.
Continua parlant de la religió per afirmar que, al seu país, hi ha un pacte entre les religions, i diu que “els sahrauís, els berbers, els amazigs, els àrabs…” n’han fet un amb el rei, amb un cap, rebla.
Ací no acabe d’entendre la barreja, confusió, entre ètnies, pobles i religions. Però, el que és ben clar és que el pacte de què parla és el derivat de la imposició, manu militari, en més d’un cas, de l’autoritat de la monarquia marroquina sobre el(s) poble(s) propi(s) i alie(ns). Només cal mirar com va pactar amb el poble sahrauí: amb els arguments del napalm i del fòsfro blanc, i d’una guerra que encara no ha vist el seu punt i final.
Quan s’ha establert el pacte de què parla? Com s’ha fet?
Com que l’entrevista la concedeix a un mitjà espanyol, hi ha una referència a la llengua espanyola, i afirma, el primer ministre, que caldria revitalitzar l’estudi d’aquesta llengua en aquell país. Però, es contradiu amb la pràctica política, emanada del palau, de destrucció, d’anihilació, de les petges espanyoles, i també la lingüística, que va deixar la colonització espanyola al territori, ocupat il·legalment pel Marroc, del Sàhara Occidental. Una pràctica que té com a objectiu la marroquinització, francòfona, del territori.
Per acabar, l’entrevista aborda el tema del Sàhara Occidental; el senyor Benkiran afirma textualment que el tema s’arreglarà quan Algèria ho vulga!
Quina manera de tirar pilotes fora!
Qui s’ha oposat continuament a la celebració del referèndum que planteja l’ONU des de principis dels anys noranta? Qui viola la legalitat internacional? Qui està fent una neteja ètnica al territori del Sàhara ocupat?
D’altra banda, és el Regne d’Espanya qui té la clau, com a potència administrativa del territori, que encarfa no ha portat a terme el procés descolonitzador del territori.
Però, mentre la timorata ONU continue permetent que la solució arribe a través d’una negociació entre el violador i la víctima, les coses no canviaran gent.
I els que continuaran patint-ne les conseqüències són els de sempre.
Salvador Pallarès
President d’ACAPS la Safor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *